Fent camí plegats

"UN JOVE TREBALLADOR I UNA JOVE TREBALLADORA VALEN MÉS QUE TOT L'OR DEL MÓN"

3 Març 2019
by josepmaria
0 comments

Els carrers seran …

La frase  del títol ‒expressament inacabada‒ suggereix un final que s’expressa possessivament. Els últims anys s’ha incrementat molt l’ús dels carrers per a expressar la suposada força dels diversos grups socials i polítics. De tal manera que, després d’una manifestació, sempre es mostren xifres, com si de recompte de vots es tractés. I es fa exhibició de fotos, ja que les xifres no es poden verificar, moltes vegades comparades amb les d’altres grups que s’han manifestat anteriorment al mateix lloc. I no és estrany que l’endemà aparegui algú que diu que les fotos s’havien falsejat. Com si tot depengués de qui l’ha feta més grossa.

I, afegeixo, és com si tot depengués de qui ha fet més soroll. També soroll mediàtic. Perquè de tal manera se’n fa, de soroll, que el meu final per a la frase del títol és: “… del qui faci més soroll”. Un final, però, que no m’agrada gens.

El soroll, d’altra banda, s’apodera agressivament dels carrers per molts altres conceptes. El trànsit fa molt de soroll. La neteja amb màquines fa molt de soroll (i contamina). I les festes populars han convertit la música en soroll, de manera que sembla que fa més festa qui més decibels emet.

Els carrers són un dels llocs privilegiats per a les relacions interpersonals. Quan sortim de casa trobem gent. I aquesta gent l’hem de poder saludar sense que el soroll de la moto ens impedeixi d’escoltar el “bon dia!” de la veïna. Amb molta d’aquesta gent hem de poder tenir una conversa, per curta que sigui, per posar-nos al dia sobre la família o sobre la situació que s’està vivint al veïnat. Els carrers són l’espai al qual hi sortim expressament per a tenir-hi relacions tranquil·les tot passejant, prenent el sol o la fresca. Els carrers i, concretament, les places ens permeten gaudir del bonic so dels infants que juguen quan a les cinc de la tarda surten de l’escola. Etc.

Però, de moment, el soroll s’imposa. Els decibels no respecten els malalts. Tampoc no respecten els espais en els quals s’hi entra buscant el silenci o la pregària comunitària, com és una església. El soroll no respecta, tampoc, el medi ambient.

Em ve a la memòria aquell proverbi de la saviesa universal: «El soroll no fa bé; el bé no fa soroll».

I també em vénen a la memòria i al cor paraules de la Bíblia:

«El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l’un a l’altre, es transmeten el missatge, l’una a l’altra se’l revelen les nits.

Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s’escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món.» (Salm 19[18],2-5).

I aquelles altres: «Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella. […] La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres.» (Joan 1,1-3.14).

L’harmonia de la Creació, l’harmonia de la nostra Terra, l’harmonia del nostre Medi Ambient… té la parla i el silenci com a components essencials. No hem d’abandonar el silenci. I hem de combatre el soroll. Només així la parla, la Paraula, tindrà l’espai i el temps tan necessaris per a crear vida, per a crear civilització, per a ser veritable mitjà de comunicació. Així la parla serà “benedicció”, és a dir, dirà [i farà] bé.

Tant de bo un dia puguem dir la frase en present, i acabar-la, així “Els carrers són sempre un espai sense soroll i amb molt de diàleg”.

Josep Maria

15 Gener 2019
by josepmaria
0 comments

Fa 60 anys que sóc “germà”

Tal dia com avui fa 60 anys la mare i el pare em van regalar un germà. Vaig esdevenir germà, una de les millors experiències de la meva vida.

Dono gràcies a Déu per aquest fet que ha marcat les nostres vides.

9 Gener 2019
by josepmaria
1 Comment

63 anys

El 9 de gener del 1956 el nostre pare va arribar a Capellades per a treballar a “Cal Sapara”, nom popular de l’empresa paperera que avui s’anomena J. Vilaseca, S.A. Al cap de vuit mesos es casaven amb la mare i van venir tots dos a viure en un dels pisos que la fàbrica tenia per als seus treballadors.

Tot i ser al mateix país d’origen –venia de Sant Jordi Desvalls, al Gironès–, anar a parar a un poble com Capellades, en aquells anys 50, suposava deixar enrere moltes coses i moltes persones. Per a retrobar la família s’havia de comptar amb un dia sencer de viatge (Tino, Carrilet fins a Barcelona, Metro i/o Taxi fins a l’estació de França, tren Renfe, Sarfa o un altre taxi …). Normalment només s’hi podia anar per vacances, per no perdre cap jornada de treball.

Aquest record del meu pare i, com a conseqüència, dels orígens capelladins del meu germà i meus, sigui un homenatge a tots els treballadors i treballadores que ahir i avui s’escarrassen amb l’honorable pretensió de tirar endavant les seves famílies. Senzillament.

Gràcies, Papa!

 

Les fotos, llevat de la de la Bassa, que és d’una postal que es venia aquell 1956, probablement són més antigues. En tot cas, el pare no ho devia trobar gaire diferent de com ho veiem en aquí. Amb el botó dret les podeu ampliar.

Aquí sota, algunes caràtules de Cal Sapara. Una caràtula, com diu el diccionari, és un “senyal que, com a marca de fàbrica, solen posar els paperaires damunt cada raima de paper”. Curiós.

16 Setembre 2017
by josepmaria
0 comments

A fons

Un trosset de l’Evangeli d’avui (Lluc 6,43-49):
«L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l’home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.
Per què m’aneu dient: “Senyor, Senyor”, i no compliu el que jo dic? Jo us diré a qui s’assemblen tots els qui vénen a escoltar les meves paraules i les compleixen. Són com un home que, per construir una casa, cava i enfondeix fins que arriba a posar el fonament sobre la roca. Quan ve una inundació, el corrent del riu envesteix contra aquella casa, però no la pot somoure, perquè està ben fonamentada.»

Reflexions:

  • ¿Què surt de les nostres boques en aquests temps tan turbulents?
  • M’agrada el matís de Lluc quan descriu la bona i sòlida construcció de la casa: “cava i enfondeix”. ENFONDEIX. Enfondir no és el que es porta en els nostres dies. Som més aviat reaccionaris: l’un diu i l’altre reacciona com sigui. Ens domina l’immediatisme. I de les nostres boques, o dels nostres teclats, en surt de tot menys paraules que ajudin a construir, que facin bé…
  • Ens hem d’aturar, escoltar, acollir… rumiar-aprofondir… i si hem de dir alguna cosa que sigui no parlar per parlar sinó EN-RAONAR, que no sigui xerrameca sinó paraules per BENEIR (dir-bé).

12 Maig 2017
by josepmaria
0 comments

L’Àfrica ens il·lumina

Avui és oportú recuperar un post que vaig escriure l’agost de 2009. després de visitar Bénin i Togo.

És oportú perquè tot el dia s’està parlant de les fosses de la guerra incivil, a propòsit d’unes declaracions de tertúlia radiofònica en les que n’hi ha que xerren per no callar.

En el nostre país no acabem d’afrontar la memòria amb serenor per poder viure el futur reconciliats de debò sobre la base de la veritat i la justícia. En diversos països africans ens han passat al davant. Vet aquí el post:

Cròniques de la missió a l’Àfrica de l’Oest – 2: L’Àfrica que PROGRESSA

28 Juliol 2016
by josepmaria
2 Comments

Oferir la litúrgia catòlica a no-creients

Article interessant sobre el que podem oferir a persones no-creients a través de la nostra litúrgia catòlica quan la fem bé i amb respecte.
Sigui dit de passada: tant de bo també tots els creients catòlics estiguéssim en procés de recerca.

De golpe la placidez del verano se quiebra por el dolor de un amigo. Ha muerto su hermana, demasiado joven, demasiada vida, demasiado futuro y zas, la muerte, implacable y ciega, se la lleva sin permiso. Y es entonces cuando el ritual del duelo empieza su proceso, pausado, denso, triste, buscando un resquicio por donde entrar el consuelo. Nos encontramos con la familia en la iglesia de Cadaqués, a rebosar de amigos, vecinos, el testimonio de la estima y la convivencia, y, con las primeras evocaciones de mosén Jaume, empieza la liturgia. En ese momento, el ruido se torna silencio y el abigarrado bullicio de la gente deja paso a una solemnidad respetuosa y profunda. Todos los que estamos allí, creyentes o no, quedamos tocados por ese halo espiritual que palpita Santa Maria de Cadaqués, la iglesia que pagaron sus habitantes con las “penes de peix”, pescando por las noches y los días festivos. Sus vestigios, quemados por piratas, datan del XIII, pero la actual empezó a construirse en 1500 y un siglo después, en plena guerra de los segadores, fue consagrada. Y es en este templo de atribulada historia donde acaba de empezar un ritual secular.

Busco fórmulas redundantes para expresarlo –o justificarlo–, pero ninguna es más eficaz que la más simple: me parece muy bella la misa. A pesar de que, como agnóstica confesa –pasada por una escuela de monjas–, tuve mi tiempo de aborrecerla, convencida de estar ante un acto dogmático y, en consecuencia, alienante, ahora soy capaz de respirar el sentido trascendente que emana. Escucho a Jaume Angelats explicando con reverencia el mensaje bíblico y después llegan los cánticos, los rezos compartidos, el momento mágico del deseo de paz,
el recogimiento de quienes llevan en su boca el cuerpo de Cristo. Puede que no crea en Dios, pero entiendo la enorme fuerza que otorga a quienes creen, y observados en ese punto de intimidad sagrada, me parecen luminosos. Al final llega el padrenuestro, especialmente solemne en un día como hoy, en el que estamos juntos para dar el último adiós a un ser querido. No hay oración más bella para una despedida y es ahí, en ese momento emotivo, donde el ritual de la misa adquiere una intensidad trascendente y bella. Salimos de Santa Maria para culminar el ritual del duelo.

Abrazamos a la familia, empáticos con su dolor, saludamos a los conocidos y retornamos a casa, tan seguros y tan desconcertados como entramos en la iglesia. Pero en cierto sentido, si me permiten la confesión, el ritual que hemos compartido nos ha otorgado ­algo de paz, algo de luz, un poco de sentido. Y aunque el concepto de Dios no nos apela a todos los presentes, y algunos volvemos a casa tan asustados y solos ante la muerte como siempre estuvimos, ese ritual de siglos nos ha dado un momento de calma. Victor Hugo escribió que los ojos sólo pueden ver bien a Dios a través de las lágrimas. Quizás.

(Pilar Rahola, La Vanguardia, 26 de juliol de 2016. Pres del web de l’Arquebisbat de Barcelona)

css.php