Fent camí plegats

"UN JOVE TREBALLADOR I UNA JOVE TREBALLADORA VALEN MÉS QUE TOT L'OR DEL MÓN"

16 novembre 2017
by josepmaria
0 comments

Jornada Mundial dels Pobres

Jornada Mundial dels Pobres (19 de novembre de 2017) – Missatge del Papa Francesc en català i en castellà.



23 octubre 2017
by josepmaria
0 comments

Autodeterminació i pacifisme a la DSE

https://drive.google.com/file/d/0B5fkEnsVDhBYYlNJdU56ZFQ1UGc/view?usp=sharing



2 octubre 2017
by josepmaria
0 comments

¿Diran la veritat?

Srs/es agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional:
Jo entenc que el que vostès van fer ahir ho van fer obeint ordres dels seus superiors. Entenc que molts de vostès han viscut malament els esdeveniments que vostès mateixos van protagonitzar. I, perquè dono per fet que vostès són humans i tenen cor, em pregunto què explicaran a les seves famílies i amics sobre el que van veure i viure ahir entre nosaltres. ¿Els diran que van ser llançats irracionalment contra grups de persones de tota condició i edat que no feien altra cosa que estar davant o dins d’un col·legi? ¿Els explicaran que aquesta gent no va fer res que s’assembli a una agressió i que davant de les seves, d’agressions, alguns van oposar només una resistència pacífica? ¿Els explicaran que per aconseguir endur-se unes urnes i uns papers (coses materials), no tenien miraments i apartaven les persones com si fossin brossa que els impedia de passar? ¿Els explicaran que el que els van manar els seus superiors era totalment irracional? ¿Els explicaran que hi ha mitjans de comunicació molt importants que ignoren la realitat i n’inventen una altra? ¿Els explicaran que el president del govern d’Espanya, en el seu discurs d’ahir, no va fer cap esment de les vuit-centes persones a les quals vostès van fer mal i que va explicar una història que no existeix? ¿…?
Espero que sí, que explicaran tot això. I els ho demano: vostès en són testimonis i tenen el deure, com tothom, de dir la veritat.
Gràcies per endavant, si així ho fan!
Que Déu els beneeixi!
Josep Maria

(Escrit sobre el Facebook el dilluns 2 d’octubre a les 6:44h del matí)



16 setembre 2017
by josepmaria
0 comments

A fons

Un trosset de l’Evangeli d’avui (Lluc 6,43-49):
«L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l’home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.
Per què m’aneu dient: “Senyor, Senyor”, i no compliu el que jo dic? Jo us diré a qui s’assemblen tots els qui vénen a escoltar les meves paraules i les compleixen. Són com un home que, per construir una casa, cava i enfondeix fins que arriba a posar el fonament sobre la roca. Quan ve una inundació, el corrent del riu envesteix contra aquella casa, però no la pot somoure, perquè està ben fonamentada.»

Reflexions:

  • ¿Què surt de les nostres boques en aquests temps tan turbulents?
  • M’agrada el matís de Lluc quan descriu la bona i sòlida construcció de la casa: “cava i enfondeix”. ENFONDEIX. Enfondir no és el que es porta en els nostres dies. Som més aviat reaccionaris: l’un diu i l’altre reacciona com sigui. Ens domina l’immediatisme. I de les nostres boques, o dels nostres teclats, en surt de tot menys paraules que ajudin a construir, que facin bé…
  • Ens hem d’aturar, escoltar, acollir… rumiar-aprofondir… i si hem de dir alguna cosa que sigui no parlar per parlar sinó EN-RAONAR, que no sigui xerrameca sinó paraules per BENEIR (dir-bé).

12 maig 2017
by josepmaria
0 comments

L’Àfrica ens il·lumina

Avui és oportú recuperar un post que vaig escriure l’agost de 2009. després de visitar Bénin i Togo.

És oportú perquè tot el dia s’està parlant de les fosses de la guerra incivil, a propòsit d’unes declaracions de tertúlia radiofònica en les que n’hi ha que xerren per no callar.

En el nostre país no acabem d’afrontar la memòria amb serenor per poder viure el futur reconciliats de debò sobre la base de la veritat i la justícia. En diversos països africans ens han passat al davant. Vet aquí el post:

Cròniques de la missió a l’Àfrica de l’Oest – 2: L’Àfrica que PROGRESSA

9 gener 2017
by josepmaria
0 comments

61 anys

El 9 de gener del 1956 el meu pare va arribar a Capellades per a treballar a “Cal Sapara”, nom popular de l’empresa paperera que avui s’anomena J. Vilaseca, S.A. Al cap de vuit mesos es casaven amb la mare i van venir tots dos a viure en un dels pisos que la fàbrica tenia per als seus treballadors.

Tot i ser al mateix país d’origen –venia de Sant Jordi Desvalls, al Gironès–, anar a parar a un poble com Capellades, en aquells anys 50, suposava deixar enrere moltes coses i moltes persones. Per a retrobar la família s’havia de comptar amb un dia sencer de viatge (Tino, Carrilet fins a Barcelona, Metro i/o Taxi fins a l’estació de França, tren Renfe, Sarfa o un altre taxi …). Normalment només s’hi podia anar per vacances, per no perdre cap jornada de treball.

Aquest record del meu pare i, com a conseqüència, dels orígens capelladins del meu germà i meus, sigui un homenatge a tots els treballadors i treballadores que ahir i avui s’escarrassen amb l’honorable pretensió de tirar endavant les seves famílies. Senzillament.

Gràcies, Papa!

 

Les fotos, llevat de la de la Bassa, que és d’una postal que es venia aquell 1956, probablement són més antigues. En tot cas, el pare no ho devia trobar gaire diferent de com ho veiem en aquí. Amb el botó dret les podeu ampliar.

Aquí sota, algunes caràtules de Cal Sapara. Una caràtula, com diu el diccionari, és un “senyal que, com a marca de fàbrica, solen posar els paperaires damunt cada raima de paper”. Curiós.

28 juliol 2016
by josepmaria
2 Comments

Oferir la litúrgia catòlica a no-creients

Article interessant sobre el que podem oferir a persones no-creients a través de la nostra litúrgia catòlica quan la fem bé i amb respecte.
Sigui dit de passada: tant de bo també tots els creients catòlics estiguéssim en procés de recerca.

De golpe la placidez del verano se quiebra por el dolor de un amigo. Ha muerto su hermana, demasiado joven, demasiada vida, demasiado futuro y zas, la muerte, implacable y ciega, se la lleva sin permiso. Y es entonces cuando el ritual del duelo empieza su proceso, pausado, denso, triste, buscando un resquicio por donde entrar el consuelo. Nos encontramos con la familia en la iglesia de Cadaqués, a rebosar de amigos, vecinos, el testimonio de la estima y la convivencia, y, con las primeras evocaciones de mosén Jaume, empieza la liturgia. En ese momento, el ruido se torna silencio y el abigarrado bullicio de la gente deja paso a una solemnidad respetuosa y profunda. Todos los que estamos allí, creyentes o no, quedamos tocados por ese halo espiritual que palpita Santa Maria de Cadaqués, la iglesia que pagaron sus habitantes con las “penes de peix”, pescando por las noches y los días festivos. Sus vestigios, quemados por piratas, datan del XIII, pero la actual empezó a construirse en 1500 y un siglo después, en plena guerra de los segadores, fue consagrada. Y es en este templo de atribulada historia donde acaba de empezar un ritual secular.

Busco fórmulas redundantes para expresarlo –o justificarlo–, pero ninguna es más eficaz que la más simple: me parece muy bella la misa. A pesar de que, como agnóstica confesa –pasada por una escuela de monjas–, tuve mi tiempo de aborrecerla, convencida de estar ante un acto dogmático y, en consecuencia, alienante, ahora soy capaz de respirar el sentido trascendente que emana. Escucho a Jaume Angelats explicando con reverencia el mensaje bíblico y después llegan los cánticos, los rezos compartidos, el momento mágico del deseo de paz,
el recogimiento de quienes llevan en su boca el cuerpo de Cristo. Puede que no crea en Dios, pero entiendo la enorme fuerza que otorga a quienes creen, y observados en ese punto de intimidad sagrada, me parecen luminosos. Al final llega el padrenuestro, especialmente solemne en un día como hoy, en el que estamos juntos para dar el último adiós a un ser querido. No hay oración más bella para una despedida y es ahí, en ese momento emotivo, donde el ritual de la misa adquiere una intensidad trascendente y bella. Salimos de Santa Maria para culminar el ritual del duelo.

Abrazamos a la familia, empáticos con su dolor, saludamos a los conocidos y retornamos a casa, tan seguros y tan desconcertados como entramos en la iglesia. Pero en cierto sentido, si me permiten la confesión, el ritual que hemos compartido nos ha otorgado ­algo de paz, algo de luz, un poco de sentido. Y aunque el concepto de Dios no nos apela a todos los presentes, y algunos volvemos a casa tan asustados y solos ante la muerte como siempre estuvimos, ese ritual de siglos nos ha dado un momento de calma. Victor Hugo escribió que los ojos sólo pueden ver bien a Dios a través de las lágrimas. Quizás.

(Pilar Rahola, La Vanguardia, 26 de juliol de 2016. Pres del web de l’Arquebisbat de Barcelona)

26 juliol 2016
by josepmaria
0 comments

A punt, tot seguint Jesús i la seva Bona Nova de l’Amor!

Atemptat a la parròquia de Saint-Étienne-du-Rouvray, arquebisbat de Rouen: el P. Jacques Hamel, capellà jubilat, de 85 anys, que hi ajudava, ha estat degollat, i una altra persona que era a la missa, ferida.
L’arquebisbe de Rouen, Dominique Lebrun, en camí de retorn, ja que era amb els joves a Cracòvia, ha dit: «L’Església catòlica no por prendre altres armes que la pregària i la fraternitat entre els homes. Deixo aquí centenars de joves … i els demano que no abaixin els braços davant les violències i que esdevinguin apòstols de la civilització de l’amor».
No cal tenir por. Cal estar a punt, tot seguint Jesús i la seva Bona Nova de l’Amor, la pau i la reconciliació, com el P. Jacques.
El P. Jacques ha fet camí per acompanyar a tants altres innocents, com les víctimes del crim (no atemptat) del Japó, d’avui mateix.
Màrtirs innocents, pregueu per nosaltres!

css.php