Un trosset de l’Evangeli d’avui (Lluc 6,43-49):
«L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l’home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.
Per què m’aneu dient: «Senyor, Senyor», i no compliu el que jo dic? Jo us diré a qui s’assemblen tots els qui vénen a escoltar les meves paraules i les compleixen. Són com un home que, per construir una casa, cava i enfondeix fins que arriba a posar el fonament sobre la roca. Quan ve una inundació, el corrent del riu envesteix contra aquella casa, però no la pot somoure, perquè està ben fonamentada.»
Reflexions:
- ¿Què surt de les nostres boques en aquests temps tan turbulents?
- M’agrada el matís de Lluc quan descriu la bona i sòlida construcció de la casa: «cava i enfondeix». ENFONDEIX. Enfondir no és el que es porta en els nostres dies. Som més aviat reaccionaris: l’un diu i l’altre reacciona com sigui. Ens domina l’immediatisme. I de les nostres boques, o dels nostres teclats, en surt de tot menys paraules que ajudin a construir, que facin bé…
- Ens hem d’aturar, escoltar, acollir… rumiar-aprofondir… i si hem de dir alguna cosa que sigui no parlar per parlar sinó EN-RAONAR, que no sigui xerrameca sinó paraules per BENEIR (dir-bé).
