Algunes descripcions, intentant
no fer judicis. Primera. En un dels tres països que vam visitar vam estar
acollits en una casa de la Conferència Episcopal. Bé, una casa, el que es diu
una casa, no ho era: era com un poble, ja que es tractava d’un conjunt d’edificis
i instal·lacions. Hi havia el de la recepció, el de les habitacions, el
restaurant, la casa de les religioses, la del personal de servei, la dels
capellans i bisbes, les oficines de la Conferència… la capella (gran com una
parròquia de barri)… I me’n deixo alguna: tot no hi cap a la foto. Doncs bé:
aquest “poble” estava tancat per una tanca (valgui la redundància!). Hi havia
un portal d’entrada custodiat, dia i nit, per dos o tres guardes armats que
controlaven el porta paquets de qualsevol taxi o cotxe que entrés. I davant la
casa de les habitacions, dia i nit, hi havia un guarda armat.
no fer judicis. Primera. En un dels tres països que vam visitar vam estar
acollits en una casa de la Conferència Episcopal. Bé, una casa, el que es diu
una casa, no ho era: era com un poble, ja que es tractava d’un conjunt d’edificis
i instal·lacions. Hi havia el de la recepció, el de les habitacions, el
restaurant, la casa de les religioses, la del personal de servei, la dels
capellans i bisbes, les oficines de la Conferència… la capella (gran com una
parròquia de barri)… I me’n deixo alguna: tot no hi cap a la foto. Doncs bé:
aquest “poble” estava tancat per una tanca (valgui la redundància!). Hi havia
un portal d’entrada custodiat, dia i nit, per dos o tres guardes armats que
controlaven el porta paquets de qualsevol taxi o cotxe que entrés. I davant la
casa de les habitacions, dia i nit, hi havia un guarda armat.
Segona: una parròquia. La mateixasituació: una tanca i guardes a la porta. La mateixa foto es pot fer en moltes
parròquies, però no en totes, i en alguns bisbats, no en tots.
Tercera foto: Davant l’entrada de
la parròquia, ens espera un bon grup d’infants que, així que baixem del cotxe,
es posen a cantar per acollir-nos.
la parròquia, ens espera un bon grup d’infants que, així que baixem del cotxe,
es posen a cantar per acollir-nos.
Quarta, que es pot repetir en
pràcticament totes les parròquies i bisbats que he visitat: sempre hi ha la
taula parada per acollir els visitants amb un te, un cafè, alguna cosa per
menjar o, directament, per dinar o sopar. Sempre a punt per a l’acollida!
pràcticament totes les parròquies i bisbats que he visitat: sempre hi ha la
taula parada per acollir els visitants amb un te, un cafè, alguna cosa per
menjar o, directament, per dinar o sopar. Sempre a punt per a l’acollida!
I cinquena: hi ha un gran contrast
entre el que es veu en algunes rectories i el que es veu a l’altra banda de la
tanca. I no m’hi allargo.
entre el que es veu en algunes rectories i el que es veu a l’altra banda de la
tanca. I no m’hi allargo.
Com que no visc en cap d’aquests
països visitats és evident que moltes coses no les puc captar en profunditat.
“Visites” com les nostres queden molt condicionades per la relació que
s’estableix, descrita ja en un altre article. I el fet mateix de viure aquells
dies en llocs que no són les cases de la gent, impedeix encara més el copsar
si, per exemple, hi ha això que en campanya electoral en diuen “inseguretat”.
L’única experiència que vaig tenir de viure en les cases de la gent va ser el
novembre 2007 a Douala i a Yaundé, al Camerun, on en Denis i l’Antoine em van
acollir amb les seves respectives famílies. I, la veritat, no vaig passar per
cap situació d’“inseguretat”, ans el contrari (i a Douala em deixaven anar sol
pel barri!).
països visitats és evident que moltes coses no les puc captar en profunditat.
“Visites” com les nostres queden molt condicionades per la relació que
s’estableix, descrita ja en un altre article. I el fet mateix de viure aquells
dies en llocs que no són les cases de la gent, impedeix encara més el copsar
si, per exemple, hi ha això que en campanya electoral en diuen “inseguretat”.
L’única experiència que vaig tenir de viure en les cases de la gent va ser el
novembre 2007 a Douala i a Yaundé, al Camerun, on en Denis i l’Antoine em van
acollir amb les seves respectives famílies. I, la veritat, no vaig passar per
cap situació d’“inseguretat”, ans el contrari (i a Douala em deixaven anar sol
pel barri!).
Total que, a partir d’aquestescoses vistes, prefereixo fer la reflexió una mica més general o, en tot cas,
sobre les realitats d’Església a casa nostra. Per exemple, quin sentit té
l’existència d’una parròquia si els pobres no hi poden entrar? O, de què hem de
tenir por, de què ens hem de defensar? I, encara, on queda la dimensió missionera de
l’Església, que és constitutiva i sense la qual no hi ha Església de Déu?
Aquesta setmana, em sembla que
era dimecres, vaig anar a missa al Gesù. Normalment la missa de cada dia s’hi
celebra amb molta senzillesa i les homilies solen ser enriquidores. La lectura
era de Lluc 21,12-19. I les frases que vaig retenir de l’homilia van ser dues:
“Urgeix el testimoniatge, no la defensa” i “Els cristians no podem mirar els
altres com enemics”. Això va ser dit en un context europeu, per més precisió,
en un context romà, romaníssim. Potser ens pot ajudar a reflexionar com estem
vivint les nostres comunitats, siguin parròquies, siguin equips d’un moviment,
etc. No fos cas que féssim impossible la profecia de Jesús en aquest passatge
de Lluc.
era dimecres, vaig anar a missa al Gesù. Normalment la missa de cada dia s’hi
celebra amb molta senzillesa i les homilies solen ser enriquidores. La lectura
era de Lluc 21,12-19. I les frases que vaig retenir de l’homilia van ser dues:
“Urgeix el testimoniatge, no la defensa” i “Els cristians no podem mirar els
altres com enemics”. Això va ser dit en un context europeu, per més precisió,
en un context romà, romaníssim. Potser ens pot ajudar a reflexionar com estem
vivint les nostres comunitats, siguin parròquies, siguin equips d’un moviment,
etc. No fos cas que féssim impossible la profecia de Jesús en aquest passatge
de Lluc.
