El vespre d’ahir vaig tenir doble celebració pre-nadalenca. Va ser un goig.
La primera va ser amb la comunitat dels franciscans del Bernat Nebot. Els de Sant Andreu, Sagrera i Bon Pastor, ¿recordeu el Bernat, que era rector de la Parròquia de Sant Joan de Mata? Doncs ens hem retrobat a Roma, on fa part de l’equip internacional de la seva congregació. Vet aquí que em va convidar a la celebració que feien a la seva comunitat, amb altra gent. Va ser un goig. L’hauríeu d’haver sentit fent el "Cant de la Sibil·la", com a bon mallorquí que és: fantàstic! La foto recull aquest moment.
Després,
cap a Santa Maria del Soccorso falta gent. S’hi feia un concert de
Nadal inscrit, a més, en els actes de celebració del 70è aniversari de
la parròquia. Hi cantava el Coro Polifonico della Basilica di
Sant’Agnese fuori le mura acompanyat de l’Associazione 
Musicale
Giuseppe Verdi, una orquestra de vuit músics. Sonava bé i va ajudar a
viure aquesta preparació del Nadal. Quan vaig entrar a l’església no
sabia ben bé on havia entrat: estaven cantant el "Fum Fum Fum". No sé
ben bé en quina llengua (em va costar d’ubicar-me, no sé si per
l’emoció o perquè era un mix de castellà i d’italià): en el programa,
que després vaig mirar, deia "Veinticinco de diciembre", "Anonimo". Tan
se val: em va semblar un regal.
Antoine Chevrier porta sis anys de vicari a la parròquia de Saint-André, situada en un suburbi de Lió, quan la nit de Nadal de 1856 sent la crida a seguir de prop el camí de pobresa i d’identificació amb els pobres fet per Déu –el Fill de Déu– per salvar els homes.
És a Saint-André que va néixer el Pradó. La nit de Nadal, meditant sobre la pobresa de nostre Senyor i el seu abaixament entre els homes, vaig decidir deixar-ho tot i viure tan pobrament com pogués (P 2, p. 7).
El misteri de l’Encarnació em va convertir (P 2, p. 97). És aquest misteri que m’ha empès a demanar a Déu la pobresa i la humilitat, i que ha fet que deixés el ministeri per practicar la santa pobresa de nostre Senyor (Carta, 1865). La meva vida des d’aleshores va quedar encarrilada (P 1, p. 47).
Jo em deia: El Fill de Déu ha davallat a la terra per salvar els homes i convertir els pecadors. I malgrat tot, què veiem? Si n’hi ha, de pecadors, al món! Els homes continuen perdent-se. Aleshores em vaig decidir a seguir Jesucrist de més a prop, per fer-me més capaç de treballar eficaçment en la salvació de les ànimes, i el meu desig és que vosaltres mateixos també seguiu nostre Senyor de prop (P 2, p. 98).
