Acabat l’anomenat "Any sacerdotal" i celebrant l’aniversari de la meva ordenació, em plau rellegir i convidar-vos a rellegir aquest text del Concili Vaticà II. Bon profit!
[…] Més encara, [els preveres] són convidats a abraçar la pobresa voluntària com a mitjà de configurar-se més obertament a Crist i d’estar més disposats al sagrat ministeri. Ja que Crist, tot i que era ric, es féu pobre per nosaltres, a fi que per la seva pobresa nosaltres ens tornéssim rics (Cf. 2Co 8,9). Amb llur exemple, els Apòstols donaren testimoniatge que el do gratuït de Déu havia d’ésser donat gratuïtament (Cf. Ac 8,18-25), sabent tant de viure en l’abundància com de passar necessitat (Cf. Fl 4,12). Fins i tot un cert ús comú de les coses, a exemple de la comunitat de béns lloada en la història de l’Església primitiva (Cf. Ac 2,42-47), aplana òptimament el camí a la caritat pastoral; i gràcies a tal forma de viure, els preveres poden lloablement portar a la pràctica l’esperit de pobresa recomanat per Crist.
Guiats, doncs, per l’Esperit del Senyor, que ungí el Salvador i l’envià a evangelitzar els pobres (Cf. Lc 4,18), els preveres, com també els Bisbes, evitaran tot allò que de qualsevol manera podria allunyar els pobres, i, més que els altres deixebles de Crist, suprimiran de les coses que els pertanyen qualsevol aparença de vanitat. I pararan casa de tal manera, que aquesta no sembli inaccessible a ningú, i que mai ningú, per humil que sigui, no s’avergonyeixi de visitar-la.
(Concili Vaticà II, Vida i ministeri dels preveres, n. 17)
