Mira, un articlet d’ahir que fa de bon llegir.
Escopinada
Matthew
Tree
(AVUI,
12 d’agost de 2010)
Fa dos dies, en un dels petits jardins públics que es troben arreu de l’Eixample
barceloní, vaig entrar en conversa amb una parella anglesa acabada d’arribar a
Catalunya. Ell tenia un fenotip anglès diguem-ne tradicional i ella –li diré
B.– tenia el típic de la gent del subcontinent indi; en sentir el seu accent,
però, vaig intuir que era londinenca de naixement i al cap de poc m’ho va
confirmar. Però, va afegir, per anglesa que fos, la seva situació era
complicada perquè els seus pares eren de Trinitat i Tobago, un país caribeny
que jo coneixia una miqueta a través dels escrits –molt populars a Anglaterra–
de Samuel Selvon i V.S. Naipaul. Com Naipaul, els pares de B. pertanyien al 40%
de la població de Trinitat que és d’origen indi. Al Londres en què la B. va
néixer i créixer, però, ningú no volia entendre que al Carib hi havia indis (a
les altres illes, de fet, no n’hi ha): els jamaicans londinencs, doncs, la
rebutjaven per ser d’aspecte indi, i la comunitat índia, per ser d’origen
caribeny. Pel que fa als anglesos de tota la vida, quan la B. tenia tres anys,
una dona anglesa li va escopinar a la cara, abans d’etzibar-li “paki de merda!”
(li va passar un incident semblant quan ja en tenia 18). De manera que entre el
racisme a seques dels anglesos i el racisme interracial dels altres, la B. va decidir venir a Catalunya, on, si més
no, no escopim a les persones a la cara per ser de fora. Tant de bo que
aquí aconsegueixi esquivar els admiradors del senyor Anglada i que acabi
sentint-se a casa, tal com ha fet tanta gent, des de la nit dels temps. Malgrat
tot.
