Acabem de rebre l’encíclica Caritas in Veritate, de Benet XVI. L’haurem d’anar llegint poc a poc, perquè és llarga i carregada. Interessant. Ajuda, al meu entendre i pel que he llegit fins ara, a reflexionar sobre la realitat. I pot dur a uns bons "actuars".
Vet aquí dos fragments: les primeres paraules del document i el començament del capítol 4rt.
1. LA CARITAT EN LA VERITAT, de la qual Jesucrist s’ha fet testimoni amb la seva vida terrenal i, sobretot, amb la seva mort i resurrecció, és la principal força impulsora de l’autèntic desenvolupament de cada persona i de tota la humanitat. L’amor —caritas— és una força extraordinària, que mou les persones a comprometre’s amb valentia i generositat en el camp de la justícia i de la pau. És una força que té el seu origen en Déu, amor etern i veritat absoluta. Cadascú troba el seu bé assumint el projecte que Déu té sobre ell, per a realitzar-lo plenament: en efecte, troba en aquest projecte la seva veritat i, acceptant aquesta veritat, es fa lliure (cf. Jn 8,32). Per tant, defensar la veritat, proposar-la amb humilitat i convicció i testimoniar-la en la vida són formes exigents i insubstituïbles de caritat, la qual «troba el goig en la veritat» (1Co 13,6). Tots els homes perceben l’impuls interior d’estimar de manera autèntica; amor i veritat mai no els abandonen completament, perquè són la vocació que Déu ha posat en el cor i en la ment de cada ésser humà. Jesucrist purifica i allibera de les nostres limitacions humanes la recerca de l’amor i la veritat, i ens desvetlla plenament la iniciativa d’amor i el projecte de vida veritable que Déu ha preparat per a nosaltres. En Crist, la caritat en la veritat es converteix en el rostre de la seva Persona, en una vocació a estimar els nostres germans en la veritat del seu projecte. En efecte, ell mateix és la veritat (cf. Jn 14,6).
43. «La solidaritat universal, que és un fet i un benefici per a tots, és també un deure.» En l’actualitat, molts pretenen pensar que no deuen res a ningú, si no és a ells mateixos. Pensen que només són titulars de drets i ben sovint els costa madurar en la seva responsabilitat respecte al desenvolupament integral propi i aliè. Per això, és important urgir una nova reflexió sobre els deures que els drets pressuposen, i sense els quals aquests es converteixen en quelcom arbitrari. Avui es dóna una profunda contradicció. Mentre, per un cantó, es reivindiquen presumptes drets, de caràcter arbitrari i innecessari, amb la pretensió que les estructures públiques els reconeguin i promoguin, per un altre, hi ha drets elementals i fonamentals que s’ignoren i violen a gran part de la humanitat. S’aprecia ben sovint una relació entre la reivindicació del dret al superflu, i fins i tot a la transgressió i al vici, en les societats opulentes, i la carència de menjar, aigua potable i instrucció bàsiques o cures sanitàries elementals a certes regions del món subdesenvolupat i també a la perifèria de les grans ciutats.
Clicant damunt del nom de l’encíclica, en la primera línia d’aquest article, tindreu accés a la pàgina de la Conferència Episcopal Tarraconense, des d’on podreu descarregar el document sencer.
Clica aquí
per a fer Estudi d’Evangeli
amb l’Evangeli del Diumenge
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
