Fent camí plegats

"UN JOVE TREBALLADOR I UNA JOVE TREBALLADORA VALEN MÉS QUE TOT L'OR DEL MÓN"

Cròniques de la missió a l’Àfrica de l’Oest – 2: L’Àfrica que PROGRESSA

| 0 comments

Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció en aquesta missió a l’Àfrica de l’Oest és la descoberta de molts signes que indiquen que l’Àfrica progressa. Si més no, aquests dos països que he trepitjat, Bénin i Togo.

 
Just arribar i em diuen que el bisbe encarregat de l’Apostolat dels Laics de Togo no podrá venir a la nostra trobada perquè ha estat nomenat president de la "Comissió Veritat, Justícia i Reconciliació", i que, en el seu nom, vindria l’Arquebisbe de Lomé i un bisbe emèrit que, mentrestant, ha tornat a assumir aquesta responsabilitat del Laïcat. I de seguida ve la pregunta: què és aquesta comissió?

 
En Jules m’explica que al seu país, el Bénin, ja ho havien fet, també amb la presidència d’un bisbe, el que aleshores era l’Arquebisbe de Cotonou. Es tracta d’ajudar a fer un procés des de la dictadura i la guerra, amb molt de mal fet, amb molt de ressentiment produït, a una situació de Pau, Reconciliació, Justícia viscudes en un sistema democràtic. En Jules m’explica, amb un sà orgull, que al Bénin se’n van sortir molt bé. I que ara ho intenten al Togo.

 
Llegint el diari del qual n’he escanejat la portada, hi trobo una certa definició d’aquesta comissió que presideix el bisbe d’Atakpamé, Mons. Nicodème Barrigah-Benissan: "l’apaisement de la situation politique et de la réconciliation profonde entre les filles i fils d’una même nation" ("apaivagament, assossegament, assegurar tranquil·litat" és el que el diccionari tradueix per "apaisement"; la resta s’entén bé: apaivagament de la situació política i de la reconciliació profunda entre les filles i els fills d’una mateixa nació). Realment interessant. I fixeu-vos en algunes frases del "mandat" de la comissió:


 

"Cercar les causes, la magnitud i les conseqüències de les violacions dels drets humans … des de 1958 fins el 2005;

Emprendre les investigacions aprofondides prop de les persones, institucions, administracions, autoritats polítiques, religioses, de la societat civil per a establir la veritat sobre aquests fets;

Censar i identificar les víctimes de les violències…;

Rebre els planys de les víctimes, escoltar-les, confrontar-les amb els testimonis i presumptes autors…;

Organitzar audiències públiques…;

Fer recomanacions al govern…;

Recomanar mesures per a lluitar contra la impunitat;

Proposar mesures de reparacions individuals, col·lectives o comunitàries;

Explorar tots els camins que poden contribuir a la reconciliació nacional"

Déu-n’hi do! Vaig ensumar que es pot dir que l’Àfrica progressa. I que són els mateixos africans els qui se’n surten. Potser ho vaig ensumar perquè, a més dels comentaris que vaig sentir i de les experiències ja reixides a d’altres països, vaig notar que no hi havia cap obsessió per la meva seguretat personal. Vull dir que en aquí em deixaven sortir al carrer tot sol, cosa que no em passava en altres països, en missions anteriors. És a dir, hi ha un sentiment col·lectiu de normalitat. I és el que es respira.

 
Un altre signe: l’endemà d’arribar a Lomé la JOC (el de l’esquerra de la foto és en Guy, el tresorer nacional de la JOC del Togo), amb el "Col·lectiu de les Organitzacions i Associacions de defensa dels Drets Humans (COADH)", havia convocat una conferència de premsa per interpel·lar les autoritats togoleses sobre la confiscació dels dossiers d’inscripció dels aprenents als exàmens del "Certificat de Fi d’Aprenentatge". És a dir, hi ha qui s’organitza per denunciar les irregularitats i defensar els drets humans de manera oberta i democràtica. I la premsa va venir i se’n va fer ressò.

 
Un altre signe és la temàtica que vam treballar en la nostra trobada i, especialment, el que vaig sentir dels "experts" locals que vaig escoltar. Però d’això ja en parlaré en una altra "crònica".

 
Il·lustro aquesta crònica amb fotos relatives a això que acabo d’explicar i amb algunes altres de dones treballant (les podreu veure tot clicant sobre la imatge del diari o sobre la foto de la roda de premsa), fotos que he fet jo i que llegeixo com a signe de progrés, per més que indiquin una manera de treballar una mica "retro". El dibuix d’aquí baix, en canvi, expressa el camí que resta per fer. És del butlletí al qual podreu accedir si cliqueu damunt, de l’organització WiLDAF-FeDDAF (Dones, Dret i Desenvolupament a l’Àfrica) i porta per títol: «La jornada de treball de la dona rural» o «la dona dels 1000 braços». Tots sabem que el treball és el camí del progrés. I el treball de les dones cal que sigui reconegut com a fonamental pel progrés dels pobles.



Author: josepmaria

Josep Maria. Nascut a Capellades (Anoia) el 1957 en el si d'una família treballadora. Batejat el mateix any a Santa Maria, la parròquia del poble. A Capellades hi he crescut, hi he estudiat, hi he començat a treballar, hi he actuat a nivell eclesial i social... Ordenat prevere el 1987. He viscut i treballat a Sant Andreu de la Barca i a la Federació "Montserrat" de la JOC (JOBAC aleshores); a Nou Barris, de Barcelona, i a la Federació de la JOC del mateix nom; al Bon Pastor, de Barcelona, i a la Federació "Riu Besòs" de la JOC; a Llefià, de Badalona, i a la Federació "Badalona-Santa Coloma" de la JOC i a la zona "Besòs" de l'ACO. En la JOC, encara, he acompanyat la JOC Nacional de Catalunya i les Illes durant 4 anys i he acompanyat un equip de la Federació del "Vallès". Des de novembre del 2007 fins l'octubre del 2011, consiliari de la CIJOC, cosa que va motivar la creació d'aquest blog. Finalitzada aquesta etapa, el blog continua des de L'Hospitalet de Llobregat.

Deixa un comentari

Required fields are marked *.


css.php