Explico una mica del que vaig fer i vaig viure durant les dues setmanes i mitja que vaig estar a Corea del Sud.
(No sé per què, hi ha algun bloqueig que m’impedeix de posar fotos que il·lustrin el text. Però Clicant aquí podreu veure’n unes quantes)
L’ocasió la va donar la convocatòria d’un Congrés del Laïcat Catòlic de l’Àsia, organitzat pel Pontifici Consell per als Laics (dicasteri del Vaticà) en col·laboració amb la Conferència Episcopal de Corea. Les organitzacions internacionals presents a l’Àsia, com la nostra, la CIJOC, hi podíem ser presents amb dos delegats a condició que almenys un fos asiàtic.
La possibilitat de participar-hi, doncs, va venir donada pel fet que la nostra presidenta és coreana i, a més, ja era allà per vacances. I perquè el cost del meu bitllet venia pagat des de Corea, per possibilitar no només que visités la JOC sinó també el Pradó (associació internacional de capellans de la que sóc membre), que em demanava la meva contribució en una sessió de formació de dos dies.
Tenint, doncs, l’ocasió i la possibilitat d’anar-hi, cap a Corea falta gent.
Divendres 27 d’agost: arribo el matí, havent fet escala a Helsinki. De l’aeroport directe al “Labor Pastoral Center” (Centre de la Pastoral Obrera) de l’Arxidiòcesi de Seül. Allà hi tindré la residència bàsica durant aquests dies, convivint amb el P. Jack Trisolini, salesià americà que porta més de quaranta anys a Corea, i consiliari per l’Àsia de la CIJOC, i amb Mn. Andrew Hur Yun Jin, responsable actual de la Pastoral Obrera i consiliari nacional de la JOC.
El primer impacte de la ciutat són els blocs de pisos altíssims (n’heu vist una foto en l’article anterior). Prop d’un terç de la població de Corea viu a l’àrea metropolitana de Seül (més de quinze milions). El segon impacte, la gran quantitat d’esglésies i de creus. La majoria, esglésies protestants. El cristianisme ha arrelat fortament a Corea.
Conec el “Labor Pastoral Center”, planta per planta, amb la gent que hi treballa. A la planta cinquena hi ha els noms dels moviments: el Moviment de l’Apostolat dels Infants (el que a casa nostra fóra el MIJAC), la JOC (Joventut Obrera Cristiana) i el MTC (Moviment de Treballadors Cristians), l’Aceó, que en diuen ells a la francesa. En aquest viatge per les plantes de l’edifici em presenten la Teresa, presidenta del MTC, antiga jocista. I trobo també l’Anastacia, de l’equip nacional de la JOC, que treballa en la comptabilitat del centre. I m’hi espera també la Maria Gracia, presidenta nacional de la JOC, juntament amb el Deogracias, secretari nacional. Una acollida fantàstica.
En el recorregut per la casa m’expliquen el treball que fan amb la immigració, els serveis que donen. Molt bé.
Dissabte 28 d’agost: passejada pels entorns amb el P. Jack, que m’explica coses de la cultura coreana i del present dels immigrants que treballen en petits tallers, dels quals quasi que n’hi ha un en cada casa que veiem. A la tarda ens trobem amb Mn. Stephanus, consiliari de la JEC (el moviment dels estudiants), amb el qual ens havíem trobat a Roma el juny passat. Aprofitant l’encontre per saludar-nos, tenim una petita reunió amb ell, amb el consiliari del moviment dels infants i amb els responsables de la JOC. S’aprofita per a trobar camins comuns. Sopem junts i anem a la seu de la JOC.
Tota una descoberta el local de Noryanjin. Una casa ubicada enmig d’un barri en el qual milers de joves hi viuen en petits apartaments mentre preparen oposicions per a entrar en algun treball que els interessa o per a pujar nivell en els seus estudis. A Corea hi ha una mena d’obsessió pel nivell. Total, la JOC ha obert un “cafè” enmig d’aquest context i ofereix alguna de les habitacions de la casa per tenir un lloc tranquil on poder estudiar una estona. D’aquesta manera aconsegueixen contactar amb joves que, a més, necessiten una mica de tracte humà que els recordi que no són màquines. La petita capella que hi ha a la casa també és un recó que alguns aprofiten per a una estona de pregària. Alguns, no cristians, a través d’aquest medi que la JOC ofereix, s’obren a la fe en Jesucrist.
Allà hi trobo pràcticament tot l’equip nacional i alguns altres joves. Xerrem una estona per conèixer-nos una mica. Es fa tard. L’Angela i el Joan Baptista m’acompanyen a casa, no fos cas que em perdés en el Metro que, per cert, és molt bo i super net.
Diumenge 29: trobada amb els joves de la JOC. Certament, el moment estel·lar del viatge. Va ser a la tarda. S’hi van aplegar una quarantena de joves. Em van demanar que els expliqués una mica la meva experiència a la JOC i que els expliqués com fan la Revisió de Vida, com s’organitzen, com són acompanyats els moviments JOC d’altres països del món. En el diàleg posterior més qüestions: campanya d’acció, responsabilitats… Interessant. Han buscat una religiosa que sap espanyol, i puc parlar en aquesta llengua.
Després, celebració de l’eucaristia en la qual hi és batejada una jocista, la Marina. Sóc testimoni en primera persona d’una experiència que coneixia per la Seraphina. Ella també va entrar a la fe en Jesucrist a través de la JOC. També ella va ser batejada en aquest context. M’expliquen que la Maria Gracia, l’actual presidenta nacional, també va viure aquesta experiència. I així uns quants dels actuals membres del moviment. Ja ho sabia, però aquells dies, a Noryanjin, vaig experimentar com la JOC és una gràcia de Déu per als joves treballadors i d’ambients populars. Tot un regal per a mi.
Després a celebrar-ho sopant junts i fent una passejada nocturna en vaixell pel gran riu que travessa Seül, el Han Gang.
Dilluns 30: amb la Seraphina visitem la germana Gemma, religiosa que va venir al Consell Internacional de la JOC del 2008 per a fer la traducció pels delegats coreans. Amb ella visitem el santuari dels màrtirs de Corea. Quan a Corea t’expliquen la història de com el cristianisme hi va arribar, tot just dos segles enrere, de com van ser perseguits els qui s’apuntaven al seguiment de Jesucrist i de com ha crescut l’Església i va creixent, et ve de seguida allò de que “la sang dels màrtirs és llavor de cristians”. Actualment l’Església (les esglésies cristianes en general i la catòlica en concret) té prestigi. Es reconeix la contribució que ha fet a la pau i la justícia i els grans valors humans que l’Evangeli proposa.
Dimarts 31: és el dia d’anar cap el Congrés del Laïcat Catòlic de l’Àsia. Tindrà lloc en un centre al costat de la catedral de Seül. El matí, en el diari “The Korea Times”, en anglès, hi trobo la notícia de la victòria del Barça del cap de setmana anterior.
Amb la Seraphina anem cap el Congrés. La catedral és feta a l’estil neogòtic europeu, més o menys.
Del dimecres 1 al diumenge 5 de setembre, celebració del Congrés amb el tema: “Anunciar Jesucrist a l’Àsia avui”. Unes tres-centes cinquanta persones, la majoria laics però també força capellans i bisbes. Fem pinya amb la Maria Gràcia, presidenta de la JOC nacional, i amb la Teresa, presidenta del MTC, que participen en el congrés pel fet de ser del país amfitrió.
Molt bona organització per part del comitè coreà. Bona acollida. Però molt poc actiu: no hi ha ni un trist treball per grups en el qual discutir, aportar… Tot és escoltar ponents, alguns molt interessants, i taules rodones en les quals, després de la roda dels membres de la taula, no quedava temps per a res més.
A nivell personal, però, em va ser interessant pel fet de conèixer gent i de tenir una visió general de l’Àsia i de les esglésies que hi fan camí. Impactant la manca de llibertat religiosa en un continent tant religiós: quants morts per aquesta causa, de totes les religions! Bonic el testimoni de les petites esglésies que fan camí en les noves repúbliques sorgides de l’antiga Unió Soviètica.
El dissabte a la tarda, acabats els treballs, visita turística als antics palaus reials de Seül. Un recorregut interessant per la història, molt més mil·lenària que la nostra, de Corea. I, a la nit, festa amb música i danses tradicionals.
Dilluns 6 i dimarts 7 de setembre: sessió de formació del Pradó de Corea per a preparar el compromís definitiu. En TGV, amb Mn. Koo Job, responsable del Pradó coreà, ens desplacem a Daejeon, una ciutat del centre del país. Allà ens hi reunim amb una dotzena de capellans, joves, de diverses diòcesis. M’han demanat que els comparteixi la meva experiència de treball pastoral amb la JOC i de com en aquest servei hi visc el carisma pradosià de l’evangelització dels pobres. Bona experiència.
Dimecres 8, altra vegada a Seül: trobada de consiliaris de la JOC. M’han demanat que els proposi un Estudi d’Evangeli. Els proposo Jn 20,19-29, que ens ajuda a descobrir alguns aspectes de la nostra responsabilitat d’acompanyants de la JOC, testimonis de Jesucrist, no pas models.
El vespre torno a ser afortunat: aquell dimecres els jocistes són convocats a celebrar l’eucaristia a Noryanjin. Aquesta vegada em demanen que els faci l’homilia i en Pedro, un jocista que ha estat un temps al Paraguay, em fa de traductor.
Dijous 9: amb la Seraphina i la Maria Gracia dediquem el matí i la primera part de la tarda a visitar una mica Seül. Em porten a la Torre de Seül, que ve a ser com la nostra Torre de Collserola. El vespre celebració de l’eucaristia amb la gent del MTC. També em demanen l’homilia i en Pedro, de la JOC, ve expressament per traduir.
Divendres 10: visitem la germana Agnès, que em va fer de traductora en la primera trobada amb la JOC. Tenen una casa d’acollida de noies menors. Interessant.
Després dinar a Noryanjin, amb alguns dels jocistes. Tinc ocasió de veure funcionar una mica el dia a dia de la casa i del cafè, entrades i sortides de joves… Un altre regal. La tarda, una altra passejada. En aquest cas, per un barri dels antics de Seül, on es conserven encara unes quantes cases de les tradicionals. Bonic.
Dissabte 11: visita a Suwon, la ciutat de la Seraphina, en l’àrea metropolitana de Seül. Vam visitar els antics palaus reials i la muralla que envolta, encara sencera, tota la ciutat vella. Preciós. I sopar amb la seva família que, uns vint dies abans havia perdut el pare en accident laboral.
Diumenge 12: Mn. Koo Job em convida a celebrar la missa dominical amb ell (també em demana l’homilia) i amb un grup de persones que es troben un cop al mes a casa seva. Són exjocistes, em diu. Un cop allà, en la conversa que tenim després de la missa i tot dinant, vaig descobrint que són els antics dirigents de la JOC de Corea que no van estar d’acord en la decisió de desafiliar-se de la JOCI i afiliar-se a la CIJOC. Vaig adonar-me que sobre això viuen en el passat, que no s’adonen de qui són els joves avui, els autèntics protagonistes de la JOC. Però vaig pensar que Mn. Koo Job fa bé de mantenir el lligam. D’altra manera potser serien fora de l’Església. Em va agradar tenir aquesta experiència, tot i que no estava d’acord amb ells en moltes coses sobre les quals vam discutir.
I a la tarda, l’última tarda a Corea, una bonica experiència: l’equip nacional de la JOC es troba un cop al mes a casa de Mn. Koo Job per a fer Estudi d’Evangeli. La Seraphina i jo ens hi vam afegir. Finíssim.
Dono gràcies a Déu pel conjunt d’aquest viatge. En especial per haver conegut la JOC d’una manera senzilla i propera, per haver vist que la JOC és una presència viva enmig dels joves del “Déu–amb–nosaltres” (Mt 1,23), que hi ha joves que van entrant a la fe cristiana a través de la JOC, en el si de la qual l’Església els dóna el baptisme. Dono gràcies a Déu pels cristians de Corea, fidels al testimoni de Jesucrist i al testimoni dels màrtirs coreans, testimonis ells mateixos de la Bona Nova. Dono gràcies a Déu per la delicadesa en el tracte, una herència cultural del poble coreà que no hauria de perdre mai. Dono gràcies a Déu per la finor religiosa dels pobles asiàtics, que es mostra externament amb senzillesa, sense de falsedat.
30 setembre 2010 at 9:26
Quants regals i quanta vida i gràcies per compartir-ho.