El Concili Vaticà II va canviar moltes coses. Una de bàsica és la manera com l’Església es mirava a si mateixa i com mirava el món. Es va passar d’una insistència a dir que fora de l’Església no hi ha salvació a parlar de l’Església i del món en els termes que podem trobar, per exemple, en els encapçalaments dels documents conciliars sobre l’Església (Lumen Gentium) i sobre l’Església en el món contemporani (Gaudium et Spes).
(Per cert, avui algú ha dit molt fort, a semblança d’aquell llenguatge preconciliar, que fora de la constitució espanyola actual tampoc no hi ha res, absolutament res; ni Europa no s’aguantaria, ha gosat dir! Renoi! Quina constitució més reconsagrada!)
Vet aquí els nn. 1 dels dos documents:
«La joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells. La seva comunitat, en efecte, està composta d’homes que, agermanats en Crist, són conduïts per l’Esperit Sant en el pelegrinatge vers el regne del Pare i han rebut un missatge de salvació per a proposar a tothom. Per això se sent de debò íntimament solidària del gènere humà i la seva història.» (Gaudium et Spes, n. 1)
«Crist és la llum dels pobles. Reunit en l’Esperit Sant, aquest sagrat Concili té, per tant, el viu desig d’anunciar a tota la humanitat (cf. Mc 16,15) l’Evangeli, de difondre entre tots els homes la claror de Crist que resplendeix en el rostre de l’Església. I com que l’Església és en Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà, continuant l’ensenyament dels concilis anteriors, vol declarar amb més claredat als seus fidels i a tot el món la seva naturalesa i la seva missió universal. Les condicions del temps actual encara fan més urgent aquest deure de l’Església, a fi que tots els homes, units avui més estretament amb tota mena de vincles socials, tècnics i culturals, aconsegueixen també la plena unitat en Crist.» (Lumen Gentium n. 1)
3 novembre 2012 at 21:18
Es verdad hay que dar gracias a Dios, por la apertura que supuso El Concílio Vaticano II. Es cierto que hemos ido avanzando. Pero aun asi, hoy después de 50 años, hay cosas que practicamente no han cambiado:
Autocrítica eclesial, ¿seguro qué permiten las altas esferas la autocrítica? ¿ Acaso se les permite a los sacerdotes o seglares, contradecir lo que dice su obispo? Ya se encargan de dejarles bien claro cuando son ordenados sacerdotes, que deben ser obedientes, acatar lo que se les diga.
Y cuándo hay obispos críticos, (que también los hay, pero que extraño son latinoamericanos y suelen optar por los más pobres) entonces se les acalla, o se les dice que no levanten mucho la voz.
Cambio en la manera de ver la Iglesia:
La Iglesia como Pueblo de Dios, como Hijos de Dios, todos somos iguales, pero diferentes, lo se, pero seguimos teniendo una estructura piramidal, asi que es este tema seguimos igual, y eso no es lo que Dios quiere. Ya sabemos lo que Él dijo » El que quiera ser el primero que se ponga el último
María Ibáñez