Aviso d’entrada: davant de qualsevol anunci de beatificació o canonització, un servidor no sent cap alegria. No pas per la persona o persones que en són objecte sinó pel fet mateix. També fujo de les concessions de premis, medalles i, en general, de tota mena d’homenatges i condecoracions. Respecto que la societat ho faci. Potser és necessari per a estimular certes coses, però no em sembla bé. Estic segur que hi ha multitud d’exemples per posar a l’altre plat de la balança, però la concessió del Nobel de la pau a Obama i que s’hagués hagut de reclamar la Medalla d’or de la Generalitat a Fèlix Millet, a qui s’havia concedit mentre exercia la corrupció sense escrúpols (presumptament, és clar!), exemplifiquen les meves reticències.
En el cas de les beatificacions que fa l’Església, però, encara ho entenc menys. Mira que tenim experiència! Doncs, no: reincidim. Les reformes protestants, per exemple, que posaven de manifest les divisions ja existents al sí de l’Església (sóc conscient que les lluites polítiques a l’Europa de l’època van influir-hi enormement), tenien un dels punts importants en el tractament que es feia dels sants, especialment pel que fa al seu culte, que ratllava, sinó sobrepassava, qualsevol religiositat pagana. I, si no vaig errat (ben segur que em manca rigor històric), entre les esglésies d’occident i d’orient, malauradament separades des de fa mil anys, hi ha hagut no només excomunicacions mútues sinó que fins i tot s’han tirat pel cap els plats d’algunes canonitzacions (és a dir, s’han fet canonitzacions no per posar de relleu un testimoni de la fe sinó ideològicament, “contra” l’adversari).
Després del Concili Vaticà II, que ens va subratllar la Bona Notícia que Déu ens crida a tots i totes a la santedat, la qual rebem pel baptisme, i que és la Pasqua del Crist la que ens dóna una Vida Nova (Rm 6,4) i no els nostres mèrits (suposant que en tinguéssim algun: Lc 17,10), encara ho entenc menys.
És cert que necessitem models que ens estimulin. Però que aquests models ho siguin depenent dels diners disponibles per a sostenir tot el procés de la causa (entenent i valorant, tanmateix, que no es faci cap beatificació sense una investigació exhaustiva) o depenent de conjuntures político-vaticanes, em tira per terra qualsevol argument.
I ara ens trobem amb la beatificació, demà, l’endemà del 12 d’octubre, de 522 màrtirs “del segle XX a Espanya”. Aquesta definició, “del segle XX”, ja es veu de lluny que té molt de política, precisament perquè és un eufemisme que vol evitar dir “de la guerra civil”. Així podrem dir que és un acte religiós i no polític.
Quin poc seny! (en el millor dels casos). Perquè el pitjor dels casos fóra el que molta gent pensa que és: que aquesta beatificació és político-ideològica, un episodi més de l’enfrontament de les “dues Espanyes”.
Si hi hagués una mica de seny, tan sols una mica, suposant que s’hagués de fer la beatificació (repeteixo que la meva oposició no té res a veure amb la santedat dels màrtirs, cosa que no poso en qüestió), no s’hagués fet mai l’endemà del 12 d’octubre, que ja fa molts anys que és una data conflictiva. No s’hi val l’excusa que quan es va posar la data no es preveia el procés català cap a la independència. Tots els dies són sants i bons, diu la dita, però no per a tothom.
Amb una mica de seny, potser les beatificacions no s’haguessin fet ni en aquesta data ni en una altra. És massa recent tot plegat. Hi ha cases on encara posa de mal humor el recordar què va passar a la guerra, un mal humor degut a que la mateixa casa va quedar dividida. Sempre recordaré la visita del meu oncle a la família d’un altre beat (d’una beatificació precedent de màrtirs de la guerra), que era del seu mateix poble i que havia ingressat, un any abans que ell, a la mateixa congregació religiosa. En aquella casa, on no es respirava gens d’alegria per l’anunci de la beatificació, ens van fer cara llarga i no van fer el mínim gest de convidar-nos a entrar. Jo, que feia de “taxista”, em moria de vergonya. També recordo, de petit, el mal rollo que hi havia a la nostra família (ara banda materna) pel fet que dos germans de la meva àvia estaven renyits des de la guerra. La meva àvia feia els equilibris que podia perquè no coincidissin a casa, ja que mantenia la relació amb l’un i amb l’altre i tenia la porta de casa oberta a l’un i a l’altre.
Vet-ho aquí! Les Esglésies que fan camí a les diòcesis de la pell de brau, ¿no haurien de fer el que feia la meva àvia? És a dir, equilibris per a mantenir lligams amb uns i altres (“reunir els fills de Déu dispersos” [Jn 11,52]), i no organitzar esdeveniments com aquest que, vulguem o no, seran interpretats políticament (suposant que no tinguin de debò una finalitat político-ideològica!) i que –Déu no ho vulgui!– ens dividiran més.
Déu ens doni seny a tots plegats! I que el màrtirs innocents, víctimes de qualsevol banda, descansin en pau!
