Em plau de compartir dos dels
testimonis que he llegit en el darrer número de la revista que publiquem,
quatre cops l’any, els membres de la família del Pradó de Catalunya i les
Balears: «Evangeli i Vida». Una revista que, com el seu nom indica, mira de
presentar testimonis en els que Evangeli i Vida s’hi veuen lligats.
publicats en el número 102 de la revista, corresponent al 2008, número que porta
per títol Creure: anar a contra corrent. En l’encapçalament de cada un dels
testimonis ja hi trobareu la presentació dels seus autors. Ara jo només
subratllo que l’una i l’altre són militants fets, com el bon pa, en els forns artesanals
dels moviments especialitzats: l’una a la JOC, primer, i a l’ACO, ara; l’altre,
al Moviment de Cristians de Pobles i Comarques. Donem-ne gràcies a Déu!
(Per llegir-los, cliqueu sobre el "Segueix")
[@more@]
La religió i la ciència, dos móns
oposats
Mari de la
Torre és del barri del Bon Pastor de Barcelona i fa cinc anys que resideix a
Girona. És metgessa a l’hospital de Girona, on fins ara ha exercit la seva
especialització per un període que ara acaba, i per la qual cosa novament haurà
de buscar feina. Està casada i és militant d’ACO.
«La religió i la ciència, dos móns oposats i
en continua lluita». Sona a frase del passat però puc dir que l’estic vivint
cada dia. Sóc la Mari de la Torre, militant cristiana de l’ACO i fins fa molt
poc de la JOC, però també sóc resident de medicina de 5è any i treballo com a
metgessa intensivista a l’Hospital Trueta de Girona. Amb aquesta presentació
podeu veure que ciència i religió existeixen en una mateixa persona, però no
ens ho posen fàcil.
La vida dels metges és des dels inicis com
una competició, primer sis anys de carrera, llarga i intensa, que et priva de
fer moltes coses; després, un examen MIR on has de ser el millor per
aconseguir una especialitat i, quan penses que la vida laboral serà diferent,
arriba l’hospital, que és com les trinxeres on surt el millor i el pitjor de tothom.
Passo una mitja de deu hores al dia a l’hospital, sense comptar les sis guàrdies
de 24 hores que també hi sóc; els companys passen a ser alguna cosa més i és
inevitable descobrir com som i que et coneguin. És llavors quan amb actes i
converses descobreixen amb perplexitat que ets «cristiana en actiu», i surten
milers de preguntes com: «—Com pots creure que “el final” el decideix un Déu,
amb tot el que nosaltres fem?» «Però, si ets metge, amb tot el que veus, com
pots creure? …»
Quan vaig arribar al Trueta, recordo una
conversa amb una resident gran, —cal puntualitzar que és totalment agnòstica,
sortíem totes dues de guàrdia i valoràvem les nostres actituds i formes de
veure la malaltia, havíem perdut un pacient. Va ser llavors quan, a mi, em va
sortir la vena cristiana: de primer cara de perplexitat per part de la companya
i després tot un interrogatori sobre la religió. Preguntes com: «—Tu creus que
si el pacient es mor es per voluntat de Déu? I llavors per què hem de lluitar
tant?» I va derivar a, «—Però com pots estar d’acord amb l’Església?» Era
difícil respondre, sobretot perquè hi ha moments en què no saps dir amb
paraules allò que sents. Li vaig respondre: «—nosaltres posem els nostres
coneixements per curar el pacient, però també posem amor i respecte cap a ells
i les seves famílies, comprensió i suport per passar una situació difícil. Que
uns pacients es curin i uns altres no, fent el mateix per ells, sovint no depèn
de nosaltres. Si algú m’ha ensenyat a respectar i estimar els malalts és Jesús,
perquè aquest era el seu estil de fer, i per això sóc cristiana». Sobre la meva
visió de l’Església com a institució, puc dir que estàvem gairebé d’acord en tot.
Després de dues hores em va dir: «—La teva forma de creure és molt diferent, tu
ets una cristiana rara». Llavors li vaig dir, d’aquests en som molts.
També he de dir que trobo actituds egoistes i
individualistes. El col·lectiu mèdic, de col·lectiu en té ben poc, és un grup
de professionals que es fan dir metges però que no lluiten conjuntament pels
seus ideals, on els interessos individuals passen per sobre dels col·lectius i
on la classe obrera sembla no tenir-hi lloc. Sorprèn, treballem més de 74 hores
a la setmana i NO som classe obrera? !!! Ni tan sols els residents, la part
jove de la medicina no sap moure’s com un únic bloc. Fa un any els metges vàrem
fer vaga per reivindicar millores laborals i d’atenció als pacients, si he de
resumir com va quedar tot, només diria que un desastre. Els metges no es van
adherir en bloc a les mobilitzacions, molts d’ells perquè si no visitaven
pacients, les visites que no feien s’acumulaven en acabar la vaga en forma d’hores
extres impagades; i, d’altra banda, els pacients i familiars trobaven
incomprensible que els metges fessin vaga. (I per què sí que poden fer-ne els
de la neteja, els de RENFE o els d’IBERIA?) Potser, a la fi el problema és que
molts creuen que el col·lectiu mèdic no és un col·lectiu obrer i amb les seves
precarietats.
Fins i tot us podria dir que n’hi ha alguns
que per ser metges es creuen que són una raça superior. Als pocs mesos d’arribar
a Girona, jo estava buscant pis, i com que no coneixia la ciutat vaig parlar
amb alguns companys del servei. En concret, amb un d’ells vaig comentar el nom
del barri on mirava pisos (una zona obrera, més perifèrica del centre de la
ciutat i propera a l’hospital); llavors la seva opinió i consell va ser: «¡Allá no, que es donde viven los
celadores!» Això va generar tota una dissertació sobre la classe
obrera, el respecte als altres i en la humilitat. Llavors ell va concloure
dient: «—Claro tú
debes de ser roja». A la qual cosa jo vaig respondre, «— No, jo sóc
cristiana». Resposta que li va sorprendre perquè ell també n’és però suposo que
de forma diferent.
D’anècdotes n’hi ha moltes, quan vaig decidir
casar-me, i per l’Església, un adjunt em va dir: «—M’has decebut, això sí que
no m’ho esperava de tu. Casar-te per l’església a l’estil tradicional». I jo li
vaig respondre, «—Jo tampoc no m’explico perquè portes els teus filis a una
escola de l’OPUS si no ets creient, jo almenys ho faig perquè m’ho crec».
Tot i que a l’hospital hi ha molta gent no
creient, és un dels llocs on més trobo Jesús: quan els malalts tenen por, allà hi
és ell en forma de metges i d’infermeres que expliquen i faciliten la situació;
en la desesperació de les famílies sempre hi ha algú que aconsella i acull,
fins i tot els companys de feina s’emporten a casa, i dins del seu cap, el
pacient perquè els preocupa la seva situació.
Ser militant cristiana em fa anar per la vida amb un estil que ara no està
de moda. Vas contra corrent i prens decisions que sovint la gent que t’envolta
o bé les critica o bé les troba de «tontos» però també puc explicar que hi ha
gent que les admira i que aprèn d’elles. La gent canvia i en aquests canvis
Jesús hi és, i, tal com no podria ser d’altra manera, jo també m’apunto al
canvi.
Mari de la Torre,Girona
***
La incomprensió en la política
En Jaume
Dantí és professor d’Història a la Universitat de Barcelona. Des de «sempre» ha
estat militant del Moviment de Cristians de Pobles i Comarques. Ha estat
Delegat Episcopal pel Món Rural de l’antiga arxidiòcesi de Barcelona i també
alcalde del seu poble, Santa Eulàlia de Ronçana. Està casat amb la Rosa i tenen
tres filles.
La meva participació en la política municipal
parteix d’un dels compromisos de vida com a creient que és el de procurar
incidir en l’entorn més proper, en el propi poble, per contribuir a millorar la
qualitat de vida de les persones. Aquest convenciment l’he pogut compartir amb
un grup de companys i companyes, alguns del mateix grup de revisió de vida del
Moviment de Cristians de Pobles i Comarques, que des d’una condició d’independents
(encara que després propera a un partit) optàrem per constituir una candidatura
municipal. Durant anys ha estat un treball de suport des de fora de l’Ajuntament,
alhora que el grup estava a l’oposició. Fa quatre anys se’m va demanar d’encapçalar
la candidatura i vaig ser escollit com a alcalde.
He entès l’acció política com un servei a
oferir durant un temps i per tant lluny de l’exercici d’un determinat poder,
per molt que el poble te l’atribueixi i la legalitat vigent així ho hagi
establert. D’altra banda, tot i la identificació amb un grup polític
determinat i que per aquesta condició s’hagi assolit la possibilitat de portar
a terme el propi programa de govern, penso que l’exercici d’aquesta
responsabilitat s’ha de fer al marge d’estratègies partidistes, no en clau de
guanyar eleccions, sinó en benefici del conjunt dels ciutadans i amb especial
atenció als qui més necessiten de l’ajut públic. Aquests són plantejaments que
poden ser compartits des de posicions ideològiques diferents, però que en tot
cas com a cristians hem de maldar perquè es puguin fer realitat. El punt de partida
era: una altra política és possible.
Després de quatre anys hi ha més de positiu
que de negatiu, però la sensació d’incomprensió per voler ser fidel a aquests
criteris s’ha fet ben palesa. En primer lloc pel domini abassegador del
partidisme, segons el qual el que compta es fer notar posicions contraposades
pel simple fet del lloc que s’ocupa, govern o oposició, i pel teòric futur
rendiment electoral que se’n pugui treure, si cal recorrent a la demagògia i a
la mentida: «es fa així perquè toca». En aquest marc també es compren poc voler
mantenir el to de respecte a les persones, el recurs del diàleg fins al final,
i no utilitzar els mateixos exabruptes que s’empren contra teu.
També resulta difícil de comprendre que en l’acció
política no poden ser prioritaris els interessos personals o d’un petit grup
davant del benefici col·lectiu. Massa vegades les posicions egoistes són les
que més es fan sentir, però no per això han d’acabar imposant-se. En aquest
sentit és lamentable constatar el temps que l’administració pública, en aquest
cas els ajuntaments, acaben dedicant als més benestants en termes econòmics pel
fet de disposar de tots els mitjans per assolir els seus objectius. Es
considera que la coherència personal en la defensa de valors com l’equitat o la
solidaritat han d’estar al marge del pragmatisme polític.
He sentit igualment la incomprensió per part
de certs «professionals» de la política, d’aquells que en viuen. Es tracta de
deixar de banda objectius ambiciosos per al millorament de la qualitat de vida
de les persones, en la mesura que comporten un cert esforç i compromís dels
ciutadans i que per aquest motiu podria suposar el qüestionament del suport als
qui tenen la responsabilitat de govern. Es considera que el pragmatisme ha de
passar per davant dels ideals, que la política ha de deixar de ser l’art de fer
realitat la utopia.
Encara és anar contra corrent defensar que el
primer és l’atenció a les persones, quan de fet moltes instàncies de l’administració
es mouen per inèrcies que només s’entenen en la dinàmica de la seva pròpia
estructura i que resta ben allunyada de donar respostes efectives i eficients a
les necessitats dels ciutadans. No podem deixar de sentir una certa impotència
quan en defensa dels interessos comuns no s’utilitza ni el sentit comú.
Malgrat les dificultats, considero que la dedicació a la política durant un
temps, i especialment en l’àmbit municipal, és un àmbit de compromís que, si s’escau,
els cristians no el poden defugir. Oi tant més mancat com està d’una
transformació profunda que el faci creïble en termes exclusivament de servei als
altres. Enmig d’aquest mar, com en d’altres, ens calen suports per no ser
enduts per les onades, per ser fidels als criteris evangèlics. Per mi, la família,
el grup de revisió de vida i la pregària han estat recursos indispensables.
Jaume Dantí i
Riu, Santa Eulàlia de Ronçana
