No, no és que hagi après malament
l’anglès. Això del títol és swahili, llengua comú a dos dels països visitats,
Kenya i Tanzània. I, sobretot a Tanzània, és clarament la llengua del poble. A
Malawi parlen chichewa.

La frase del títol diu: “el
Senyor sigui amb vosaltres”. Començo així les meves cròniques d’aquesta missió per
dues raons. La primera, perquè em sembla una bona salutació, el millor desig
que puc tenir per a qualsevol persona, per a qualsevol de vosaltres. La segona,
perquè desitjo profundament que la gent que he conegut aquestes setmanes a l’Àfrica,
així com ho desitjo per a la gent de la nostra Europa i d’arreu del món, puguin
acollir la bona notícia que Jesucrist, el ressuscitat, és vivent, “és amb
nosaltres”. Direu que m’estic enfilant. Doncs no, no patiu que això condueix a
l’experiència que vull compartir.

La companyia d’un dels autobusos
que he pres aquests dies tenia com a lema: “In God we trust” (això sí que és anglès i vol dir “confiem
en Déu”). I tot el darrere d’aquests autobusos era aquesta frase en gros. Començo
amb aquest exemple per dir que he quedat una mica tip i embafat d’aquesta
religiositat sociològica que pràcticament no he vist que correspongués a una
vida marcada per la fe. I parlo de l’Església, i de la JOC, no només de la societat en general.

Que ningú no s’espanti: no estic
fent cap judici. Estic dient que “no he vist”. La qual cosa no és estranya quan
es va d’un lloc a l’altre sense possibilitat d’arrelar enlloc. Per tant,
conservo l’esperança que els cristians de l’Àfrica ens poden donar un bon
testimoni de l’evangeli. Però si algú s’havia fet la il·lusió que començaria
aquestes cròniques exultant per haver trobat el “paradís” o quelcom de semblant,
el decebré.

Aquesta experiència de l’excés de
religiositat sociològica és, potser, el que més m’ha afectat d’aquesta missió a
Kenya, Tanzània i Malawi que he compartit, acompanyant-lo, amb l’Arniel. Veig
que aquesta realitat és un gran impediment per a fer avançar la JOC, perquè
aquesta manera de fer esdevé una tanca que impedeix anar a trobar Jesús en la
vida. Déu resta tancat en els temples, en les benediccions, en els “homes
sagrats”, en els moments “religiosos”… I en aquest context és difícil
d’imaginar-se que Déu pugui ser present i actiu en la vida, en les persones que
no són capellans o religiosos/es… ¿Com es pot fer Revisió de Vida així? Vull
dir que si la persona que ha d’iniciar o conduir la RdV no parteix de la
convicció que a Déu se’l pot trobar en la vida, en els esdeveniments… aquesta
RdV, arribarà a algun lloc? I, encara més bàsic: per què fer RdV quan la vida
potser no té res d’important que la faci digna de ser “mirada”, “re-visada”? La
fe en Jesucrist ens fa creure no només que Ell viu. Ens fa creure que la seva
encarnació ha donat la màxima dignitat a la vida de cada persona i que, per
tant, tota vida és digna de ser tinguda en compte, “mirada” per “veure-hi” el
pas del Ressuscitat. “Un jove treballador i una jove treballadora valen més que
tot l’or del món”.

 

 

Tweet