Avui fa 50 anys que començava el Concili Vaticà II. Hem de donar gràcies a Déu per aquell esdeveniment que tan de bé ha fet a l’Església i al món. I, alhora, hem de continuar plantejant-nos molts de reptes que encara ens posa al davant. Per celebrar-ho, vet aquí unes paraules de les que va dir Joan XXIII en el discurs d’obertura, l’11 d’octubre del 1962:
«[…] En el nostre temps, l’Esposa de Crist prefereix usar la medicina de la misericòrdia més que la de la severitat. Ella vol venir a l’encontre de les necessitats actuals, mostrant més aviat la validesa de la seva doctrina que no pas renovant condemnes. […]
En aquest estat de coses, l’Església Catòlica, en alçar per mitjà d’aquest Concili Ecumènic la torxa de la veritat religiosa, vol mostrar-se mare amable amb tothom, benigna, pacient, plena de misericòrdia i de bondat per a tots els fills que se n’han separat. […] L’Església […] obre la font de la seva doctrina vivificadora que permet els homes, il·luminats per la llum de Crist, comprendre bé el que realment són, la seva excelsa dignitat, la seva fi. A més, valent-se dels seus fills, estén arreu l’amplada de la caritat cristiana, que més que cap altra cosa, contribueix a arrencar els gèrmens de la discòrdia i, amb més gran eficàcia que qualsevol altre mitjà, fomenta la concòrdia, la pau justa i la unió fraternal de tothom».
