En la trobada que va motivar el viatge a Togo i Benín, s’hi va fer un treball específic amb els consiliaris, a més del treball propi dels responsables dels nou moviments.
El primer dia, al vespre, ja vam tenir una primera sessió per compartir la realitat dels joves a cada país i la realitat de l’acompanyament de la JOC.
S’hi va constatat que hi ha moviments amb consiliaris nomenats per acompanyar l’equip nacional i els equips diocesans i, en els quals, també poden comptar amb els vicaris parroquials per acompanyar els equips de base. Altres moviments recorren als acompanyants laics perquè no hi ha consiliaris nomenats (potser hi ha un consiliari nomenat per a tota la joventut, per a tots els moviments, a nivell nacional. I, entre una situació i l’altra, hi ha casos com el del moviment que té consiliaris nomenats però desconeguts, perquè mai han aparegut pel moviment o el del moviment que té consiliaris que acompanyen però que no han estat nomenats. Es va constatar, també, que conèixer el moviment, per part d’un consiliari, no és gaire difícil, que la dificultat està en la convicció.
Especialment interessant el comentari d’un acompanyant laic, antic jocista, que manifestava que l’acompanyament JOC és una crida a donar allò que abans s’ha rebut.
L’endemà matí vam reflexionar sobre la importància de l’acompanyament, sobre la necessitat d’acompanyar la JOC. I, per tant, de la importància de formar-se bé per a fer-ho. Qui conduïa el treball va començar rellegint un paràgraf del Concili Vaticà II, que parla del valor d’aquest treball del laïcat per a la missió l’evangelitzadora de l’Església.
Es va aprofundir també sobre el rol de l’acompanyant subratllant que el moviment no és nostre, que els joves no són els nostres joves. I, en positiu, remarcant la importància de la presència, ser-hi, i la importància de l’escolta. No es tracta d’una presència muda. Es tracta de donar i rebre. Dialogar. Ningú no pot parlar eficaçment si no escolta.
En el diàleg encara es van subratllar altres aspectes o actituds necessàries per a ser acompanyant de la JOC com, per exemple, la disponibilitat i la sol·licitud. També es va dir que la presència de l’acompanyant dóna confiança, amistat i consideració.La tarda del mateix dia vam tenir un taller sobre l’acompanyament però tots junts, amb els joves. La intenció principal era que els consiliaris poguéssim escoltar els joves sobre el nostre rol. Es tractava de compartir, en petits grups, quina experiència, positiva o negativa, tenia cadascun dels joves de ser acompanyat a nivell personal i de grup, acompanyat en la responsabilitat. I de com l’acompanyament els havia ajudat a créixer i/o quines mancances troben que hi ha en aquest camp. Cal dir que va costar molt que parlessin de fets concrets, de vida concreta. Em vaig adonar que no hi estan acostumats i em vaig començar a adonar que la Revisió de Vida falla, que no se’n fa o que no és acompanyada.
La segona part del taller, tots junts, era el moment de fer posada en comú i discutir junts sobre els aspectes més remarcables.
S’hi va constatar la importància de l’acompanyament, la “sort” de tenir laics adults que acompanyin, ja que hi ha manca de capellans. També es va posar de relleu que manca acompanyament als equips de base i que la Revisió de Vida se’n ressent.
El divendres vam tenir la darrera sessió de treball específic dels consiliaris. Vam intentar d’arribar a conclusions per a continuar el treball d’acompanyament a la subregió. Per a fer-ho vam seguir la dinàmica de la Revisió de Vida. Vam posar de relleu algunes experiències: l’acompanyament ajuda els joves a créixer (i també a nosaltres); els dóna confiança, els orienta i els responsabilitza; l’acompanyament dóna, també, una referència de l’Església. En negatiu també es va posar de relleu que hi ha impediments per a acompanyar: múltiples càrregues dels acompanyants; manca de mitjans (econòmics, de transport…); manca de disponibilitat; necessitat de discerniment. Com, també, la manca de nomenaments de consiliaris per part dels bisbes.Després d’aquestes constatacions, en la part del “jutjar”, vam focalitzar “aspiracions”, “obstacles” i “crides de Déu”. Pel que fa a les aspiracions, se’n van dir les següents: l’evolució dels joves, el seu benestar; l’aprofundiment de la fe; que els joves sàpiguen discernir; que siguin responsables; que estimin el treball; que esdevinguin apòstols. Els obstacles, a més de les coses que ja s’havien dit en el “veure”, són: la manca d’obertura dels joves; manca de formació de joves i acompanyants; la manca de metodologia; i la manca de coneixement religiós. Les referències evangèliques que van ajudar a escoltar les crides de Déu van ser: Mt 28,19-20; Mt 25,31ss; Jn 5,17; Gn 3,17; i tots els passatges de sant Pau relatius al treball.
En l’actuar l’equip va intentar de concretar algunes accions i els mitjans per a dur-les a terme: actuar sobre la formació de consiliaris a nivell personal, a través de la lectura de materials, etc., així com a nivell nacional, federal i diocesà, a través de les noves tecnologies, els intercanvis i les reunions. Actuar també sobre la sensibilització. I actuar tot demanant als bisbes nomenaments de consiliaris nacionals. Per a dur-ho a terme es van preveure visites als bisbes responsables de les conferències episcopals.
Aquest treball dels consiliaris va acabar amb la redacció d’una declaració « Declaració » consensuada per tots els participants, signada pel col·laborador de la CIJOC per l’acompanyament de l’Àfrica de l’Oest i pel consiliari internacional. L’assemblea de la trobada va ratificar aquesta « Declaració », que vol ser, alhora, el Pla d’acció de l’acompanyament de la subregió i un missatge concret als bisbes, és a dir, el paper a entregar-los en les visites programades per demanar consiliaris.
Les cròniques anteriors les podeu trobar clicant al damunt d’aquest links: 16 d’agost, 17 d’agost, 22 d’agost i 27 de setembre.
