“…como un museo…”
Tot esperant un dels tres casaments que vam tenir la setmana passada a la Parròquia, van entrant a l’església els primers convidats i, entre ells, tres infants acompanyats per una senyora a qui jo no coneixia. Eren nens i nenes que devien tenir 5 o 6 anys. M’hi acosto a saludar-los i la senyora, veient que jo era el capellà, em diu tota contenta: “Los niños están descubriendo la iglesia. Les digo que es como un museo, pero sólo de Dios”. La dona estava satisfeta de tenir l’honor d’haver introduït aquells infants en una realitat que desconeixien i que, ben segur, ella estava convençuda que havien de conèixer. Molt bé, senyora! Bravo!
Més enllà del fet en si, digne de ser lloat, voldria fixar-me en la frase de la senyora, que em vaig apressar a escriure, per no oblidar. La frase reflecteix, d’una banda, que molts infants de casa nostra no han entrat mai en una església ni tenen cap experiència, ja no pròpia sinó propera, del fet religiós. En segon lloc, tot i volent suposar que aquella senyora buscava una manera pedagògica d’entrar en el tema, la frase posa de manifest quina idea hi ha, en molta gent, sobre què és una església: “un museu”. És a dir, un lloc on hi ha exposat quelcom del passat, o bé algun aspecte important de la cultura.
Si he volgut retenir la frase no és pas per provocar que ens lamentem d’aquestes dues realitats. Lamentar-se’n, no cal; però prendre’n consciència i sentir-nos qüestionats, sí. Ens podria qüestionar que l’església sigui més coneguda per les pedres ordenades segons l’arquitectura que no pas per les «pedres vives» (1 carta de Sant Pere 2,5) que formem la comunitat. No és estrany que sigui així, perquè són molts segles de mostrar el poder a través dels grans edificis posats al costat o al davant dels ajuntaments. Per altra banda, d’aquesta realitat no ens n’hem de sentir pas culpables: la història és la que és, i està carregada, també, de coses boníssimes.
Reflexionar sobre aquestes realitats ens hauria d’estimular a treballar de valent, i, sobretot, a viure la fe tant intensament, que poguéssim anar donant la volta a la percepció que es pugui tenir de l’Església. No per una ànsia de netejar la imatge sinó perquè ens interessa que quan un infant ens faci una pregunta li puguem donar una resposta carregada de vida, carregada de “Bona Notícia”, és a dir, d’Evangeli. Hem de donar la volta a aquesta realitat perquè estem interessats a donar la volta a totes les realitats socials en les que hi ha gent que pateix a causa de les estructures econòmiques injustes. És a dir, hauria de ser possible que quan algú pregunta per l’església, un altre pugui respondre dient una cosa semblant a: “són aquells que viuen joiosament la seva implicació en el barri, en la PAH, en l’entrega d’aliments, en l’acollida d’immigrants… i que els diumenges s’apleguen per celebrar la seva fe en Jesucrist…”.
En la segona lectura d’aquest diumenge, sant Pau ens diu que «Déu ens destinà a ser imatges vives del seu Fill» (Romans 8,28-30). Certament, en el projecte de Jesús, quan va instituir l’Església, no estava previst que els deixebles, començant per Maria, la seva mare, acabessin com a “imatges” de fusta o de guix, immòbils a l’interior d’un edifici que la gent pren per un museu. Que siguem IMATGES VIVES D’ELL MATEIX, aquest és el seu projecte. Molts i moltes ja ho sou: felicitats! Tant de bo ho anem essent tots i totes.
Josep Maria
