Túnels (Publicat aquí)
Ja fa temps que els governants van proclamant –tot buscant l’aplaudiment i el vot– que l’economia va remuntant, que hi ha indicis de recuperació, que l’atur disminueix, que la crisi financera va arribant al seu final … que –fent servir el tòpic– es veu la claror al final del túnel.
Però quan mires al voltant, la realitat desmenteix aquests cants triomfalistes. I, per altra banda, també s’alcen veus de gent entesa que contradiuen aquests populismes i adverteixen que la cosa va per llarg.
Enmig de la polèmica, naturalment, no manquen les vinyetes crítiques en els diaris. Fa uns dies en vaig trobar una que pintava un home pobre, esparracat, enmig de la ciutat sobre la qual hi havia núvols negríssims. I l’home deia, com responent al President del govern o al Ministre d’Economia: «Ellos ven la luz al final del túnel porque el túnel es suyo, y la luz también». I fa tot just una setmana, travessant la carretera a través d’un pas subterrani, un “túnel” força llarg, em vaig trobar amb la sorpresa que, al final del túnel, a més de la llum del Sol, hi havia una pintada que deia, en anglès: «Pau i amor». Tot un missatge per a un final real d’un túnel que no era curt. Dic “final real” perquè aquell túnel sí que s’acabava: just a l’altra banda de la carretera.
Un artista i l’altre, el de la vinyeta i l’anònim decorador de parets de formigó, em van fer reflexionar. I comparteixo algunes de les coses que em van fer pensar.
En primer lloc, segons el que qüestiona la vinyeta, em sembla força evident que el sistema econòmic neoliberal en el que estem immersos ha provocat la crisi i que els governs actuals estan sotmesos al servei d’aquest sistema. D’alguna manera, per tant, qui està dirigint el pas pel túnel de la crisi són els mateixos que l’han provocada. I, en aquest sentit, em pregunto: ¿no ha arribat ja l’hora en què cal buscar un canvi de debò i deixar enrere aquest sistema? El sant pare Francesc parla d’aquest sistema amb paraules com aquestes:
«Alguns encara defensen les teories del “vessament”, que suposen que tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, aconsegueix provocar per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Aquesta opinió, que mai no ha estat confirmada pels fets, expressa una confiança basta i ingènua en la bondat dels qui detenen el poder econòmic i en els mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant. Mentrestant, els exclosos continuen esperant. Per poder sostenir un estil de vida que exclou els altres, o per poder entusiasmar-se amb aquest ideal egoista, s’ha desenvolupat una globalització de la indiferència» (EG 54).
Estic convençut que hem de buscar un canvi, no només de persones sinó de mecanismes, d’estructures, de sistema. Però, en qualsevol cas –i aquesta és la reflexió que em provocava la pintada mural–, cal que ens fem una altra pregunta: ¿què esperem que hi hagi al final del túnel? ¿que tornem on estàvem abans? ¿O esperem un món on les coses es facin d’una altra manera? Certament, no n’hi ha prou amb paraules boniques pintades a la paret o escrites en llibres. Però hem de dir què volem, quina mena de món volem. I buscar la manera de construir-lo.
Jesús, en l’Evangeli de diumenge passat, ens deia: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos» (Mt 14,16). I, estiguem-ne segurs: no ens invitava a donar almoina al primer que trobem. Ens invita a lluitar perquè ningú no hagi de demanar almoina.
Que cadascú es pregunti: ¿estic disposat/da a fer-hi alguna cosa? ¿o, malauradament, ja sóc víctima de la que el Papa anomena globalització de la indiferència?
Josep Maria Romaguera Bach
